Construïts durant la postguerra, formaven part de l’anomenada “línia P”, una línia defensiva de fortificacions militars per detenir una suposada invasió militar que entrés pels Pirineus. Aquestes construccions mai no es van utilitzar i, de fet, ja eren obsoletes en el moment de la seva construcció. Tot i així, l’exèrcit en va fer el manteniment fins als anys vuitanta del segle XX.
Antic monestir benedictí, del qual només en queda l’església. Declarada el 1962 monument historicoartístic. D’origen romànic, l’edifici té modificacions del segle XVI. A l’interior podem contemplar la reproducció de part de les pintures originals, datades a cavall dels segles XI i XII, atribuïdes al taller del Mestre de Pedret i avui dia conservades al MNAC. Aquestes pintures són considerades unes de les més importants a l’art romànic català, tant per la seva plasticitat com per la seva iconografia excepcional. Trobem representats l’epifania (adoració dels reis d’orient), els tres arcàngels, dos serafins, dos profetes, la representació d’una profecia i dos personatges més, que possiblement són nobles i/o eclesiàstics que van sufragar la realització de les pintures. A totes les escenes són molts els elements representats que no segueixen les tradicionals normes de l’època.
És una església del segle XVIII, amb una nau. El campanar és de torre quadrada, amb una coberta dels anomenats barret de bruixa, a vuit aigües. A l’interior destaca el retaule de l’altar major que presenta tots els elements clàssics del barroc. La major part de les figures són les originals i semblen fetes per algun taller local. Alguns dels retaules de les capelles laterals són també els originals del segle XVIII, encara que estan més o menys incomplets. Tots formen un important conjunt de barroc rural que conviu amb una sèrie de pintures murals de finals del segle XIX o principis del XX. Aquest conjunt pictòric és força singular, tant per la interpretació de les escenes que representen com pel seu estil naïf.