Descubreix les Valls d’Àneu

Construïda entre els segles XI i XII. D’una sola nau i amb absis semicircular. Destaca un crismó situat sobre la porta. La talla de la Mare de Déu de la Llet i la campana són a l’església de Sant Martí de Borén. S’hi pot arribar caminant des de Borén, sortint des del pont romànic (50 min), o bé per la carretera de Borén a Sorpe, on es pot deixar el cotxe en una petita esplanada que queda a la dreta si ve des de Borén (30 min).

De construcció moderna, només conserva d’estil romànic la portalada. Campanar de torre quadrada afegit al segle XVIII. A l’interior de l’església es conserva una pica baptismal i una pica d’oli. També hi ha la imatge romànica de la Mare de Déu de la Llet, provinent de la Mare de Déu de les Neus d’Àrreu.

Romànica s.XII-XIII. Hi destaca la portada molt decorada i l’absis. Campanar de planta quadrada adossat a l’absis. Pica d’oli situada sota el porxo al costat de la porta.

Romànica S.XII. Declarada Bé Interès Cultural i Nacional. Una de les més destacades de les Valls d’Àneu. Construcció de planta basilical, de tres naus copades a llevant per tres absis semicirculars d’estil llombard. Aquesta capçalera està construïda sobre la llera de la Noguera Pallaresa, es recomana anar a l’altra riba de la Noguera per poder contemplar l’ornamentació d’estil llombart. Destaca la portada i el conjunt escultòric de la cornisa.

És una construcció barroca de l’any 1771. Campanar de torre quadrada i vuitè al cos superior. A l’interior hi ha una pica baptismal romànica amb decoració geomètrica i una pica d’oli d’un sol compartiment.

Aquest conjunt, situat a 1.393 m d’alçada, està encapçalat pel campanar llombard de l’església dels sants Just i Pastor. El cloquer, el cementiri, la torre del rellotge, antic comunidor per exorcitzar les tempestes, el prestigiós retaule obra de Pere Espallargues, una joia del gòtic lleidatà del segle XV, i les excel·lents mostres romàniques del patrimoni moble constitueix un tot harmònic de gran valor arquitectònic i artístic. Tots aquests elements, íntimament connectats, constitueixen un testimoni excepcional, una finestra oberta per submergir-se de ple al món de la religiositat popular, les creences i els rituals.

Romànica del segle XII, de tres naus i tres absis però modificada durant els segles XVI al XVIII. Actualment només en queda un absis, el central va ser convertit en porta d’entrada. L’altar principal el presideix una talla romànica de Sant Pere i un retaule renaixentista del s. XVI. També hi ha una pica baptismal, una beneïda decorada amb la lleona somrient que trobem també a Àrreu, Isavarre i Borén. A la sagristia de la dreta podem veure una pica d’olis.

S.XII. D’estil romànic es conserva la capçalera composta pel presbiteri i l’absis semicircular. Es conserven pintures murals del segle XII (Museu Diocesà d’Urgell) i talla romànica de Crist a la creu (Museu Frederic Marès de Barcelona).

Destaca la monumental porta barroca d’arc de mig punt flanquejada per dues pilastres estriades. Amb campanar i torre quadrada.

S.XVIII D’una nau, sis altars laterals i campanar de torre quadrada, vuitè a la part superior. A l’entrada hi trobem aigüera baptismal romànica procedent de l’antiga església. Destaca la portada d’estil neoclàssic amb una columna per banda i un frotis a la capçalera.

D’època moderna amb poques restes del s.XI i XII, parteix de l’estructura de la base. Interior pica baptismal dels segles XII-XIII.

Es pot accedir per un camí al costat de la presa de Cerbi, vorejant el barranc de Nyiri. Segons J. Morelló, San Beado, va ser un pelegrí francès a qui una gran tempesta de neu el va fer quedar a Cerbi, on va fer diversos miracles.

Consta de dues naus amb dos absis semicirculars: la de l’esquerra romànica del S.XI i la gran nau de transició del romànic al gòtic S. XIII. Portalada al mur oest amb arquivolta decorada. A l’interior es conserva una pica baptismal romànica de peu quadrat i cares en relleu a cada angle.

Antic monestir benedictí, del qual només en queda l’església. Declarada el 1962 monument historicoartístic. D’origen romànic, l’edifici té modificacions del segle XVI. A l’interior podem contemplar la reproducció de part de les pintures originals, datades a cavall dels segles XI i XII, atribuïdes al taller del Mestre de Pedret i avui dia conservades al MNAC. Aquestes pintures són considerades unes de les més importants a l’art romànic català, tant per la seva plasticitat com per la seva iconografia excepcional. Trobem representats l’epifania (adoració dels reis d’orient), els tres arcàngels, dos serafins, dos profetes, la representació d’una profecia i dos personatges més, que possiblement són nobles i/o eclesiàstics que van sufragar la realització de les pintures. A totes les escenes són molts els elements representats que no segueixen les tradicionals normes de l’època.

Va ser un antic monestir carolingi que es va convertir en abadia benedictina femenina a finals del segle X, encara que en pocs anys va passar a ser un priorat masculí. L’església del monestir, parcialment derruïda, és una construcció romànica de tres naus copades a llevant per tres absis semicirculars decorats externament amb arcuacions llombardes i lesenes. La capçalera situada a l’oest es considera excepcional dins del romànic català, ja que presenta també un absis, encarat a la nau principal, de dos nivells. De la nau nord encara es conserva el mur i els arcs formers que separaven la nau lateral de la principal. A l’altra nau lateral s’observen restes de dues portes que comunicaven amb les dependències monacals. Es poden definir els perímetres d’algunes d’aquestes dependències, però en aquests moments és impossible poder obtenir més dades sobre la seva funcionalitat.

Santuari de mides molt reduïdes que va ser construït a principis del segle XVIII. Bona part del seu atractiu li deu estar excavat a la roca, deixant només als quatre vents un petit campanar d’espadanya d’ull. L’edifici està aïllat i l’accés és una mica dificultós. Té bones vistes sobre les valls d´Escart i d´Escaló. No és aconsellable per a persones amb vertigen ni famílies amb nens petits.

És una església del segle XVIII, amb una nau. El campanar és de torre quadrada, amb una coberta dels anomenats barret de bruixa, a vuit aigües. A l’interior destaca el retaule de l’altar major que presenta tots els elements clàssics del barroc. La major part de les figures són les originals i semblen fetes per algun taller local. Alguns dels retaules de les capelles laterals són també els originals del segle XVIII, encara que estan més o menys incomplets. Tots formen un important conjunt de barroc rural que conviu amb una sèrie de pintures murals de finals del segle XIX o principis del XX. Aquest conjunt pictòric és força singular, tant per la interpretació de les escenes que representen com pel seu estil naïf.

Construïts sobre el riu Noguera Pallaresa i l’Escrita, entre els segles XI-XIII, trobem de nord a sud, d’Alós d’Isil, d’Isil, Àrreu, Capella d’Espot, Esterri d’Àneu i Torrassa. Menys el d´Esterri que era de dos ulls, la resta són d´un sol ull i arc de mig punt.

El conjunt arqueològic del Castell de València d’Àneu està situat al cim d’un turó (1108 m) sobre la plana d’Esterri d’Àneu (984 m), dominant alhora les dues vies de pas naturals dels rius Noguera Pallaresa i Bonaigua. Pel costat de ponent, controla el camí cap a l’Aran i pel vessant de la Noguera, domina l’accés des de la plana d’Esterri fins a la vall d’Isil, seguint la ruta natural que porta travessant el port de Salau cap a Occitània.

El recinte castral és un tipus d’assentament molt estès des del segle X a bona part de l’Europa mediterrània, que relaciona una fortificació defensiva amb un habitatge. Es tracta d’un recinte fortificat on trobem dos grans espais ben definits: l’habitatge, situat al Recinte Jussà (el de baix) i el castell pròpiament dit, ubicat a la part alta (Recinte Sobirà).

El conjunt presenta una important complexitat evolutiva perquè les fases modernes i contemporànies se sobreposen, per tot el recinte, a les àrees medievals.

Construcció medieval SX. Restes de l’antiga fortalesa, des d’on es controlava l’entrada principal a les Valls d’Àneu.

S.XII o XIII. Torre de defensa de planta circular, de 13,5 m d’alçada, porta d’accés d’arc de mig punt a 6 m. Declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.

S.XI. Vila que encara conserva l’estructura de vila tancada, tancada per muralles amb un sol carrer central. Des de l’interior de la Vila Closa es pot accedir a la torre de Guaita de planta circular, amb gairebé 7 metres de diàmetre i 15 metres d’alçada. Centre Interpretació de les Viles Closes, el qual està basat en l’autoguiatge, i mitjançant audiovisuals interactius tàctils, vehicula la visita completa als principals elements patrimonials de la vila d’Escaló.

Construïts durant la postguerra, formaven part de l’anomenada “línia P”, una línia defensiva de fortificacions militars per detenir una suposada invasió militar que entrés pels Pirineus. Aquestes construccions mai no es van utilitzar i, de fet, ja eren obsoletes en el moment de la seva construcció. Tot i així, l’exèrcit en va fer el manteniment fins als anys vuitanta del segle XX.